Introducció. La cultura juvenil i les bandes de carrer

Abstract

En els primers intents per estudiar els joves, l’adolescència s’entenia com una etapa biològica que es caracteritzava per la transformació d’elements purament fisiològics i naturals de la pubertat en elements també mentals i culturals de l’adultesa. Segons Stanley Hall, psicòleg nord-americà de principis del segle XX, l’adolescència era un moment de transició necessari durant el qual els individus es preparaven per entrar oficialment i amb plenitud a l’edat adulta. Durant aquest procés els nens i les nenes vivien una tempesta emocional inevitable causada per les transformacions corporals que els tornarien éssers reproductius. Finalment, l’adolescència era una fase del desenvolupament humà inevitable, pel que fa a la fase només biològica, però que mancava d’importància pel que fa a la fase transitòria (Hall 1904). Aquestes idees van tenir una gran influència en les dècades següents on s’alimentava la idea de la joventut com a etapa de crisi. A principis de segle se situa la interessant aportació etnogràfica de Margaret Mead sobre l’adolescència a Samoa (1928), que introdueix les variables culturals en les idees i interpretacions sobre la joventut. L’antropòloga rebutja la visió universalista i etnocèntrica de Hall i afirma que l’adolescència com a etapa de crisi no es desenvolupa en totes les societats i que, per exemple, a Samoa es viu com un procés d’aprenentatge d’idees i tècniques serè i harmònic (Mead 1985). Encara que, com hem vist, des de principis del segle passat es comença a plantejar l’existència de la joventut com a classe d’edat, cal esperar la segona postguerra per poder parlar realment de la irrupció dels joves com a actors socials en les esferes de la vida pública i, per tant, com a subjectes susceptibles d’estudis per part de les ciències socials.